Blog de Filosofia 2.0

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el text de les quatre primeres Meditacions Metafísiques de René Descartes, preceptiu per a les PAU d’enguany. Es tracta de l’edició electrònica que ha fet l’editorial McGraw-Hill i l’obtindreu clicant sobre la imatge. Espero que en gaudiu!

Comencem les activitats filosòfiques en línia aquest any 2009 amb la lectura i discussió de dos textos que tracten el problema del mal, una de les qüestions eternes de la història del pensament. Llegiu-los amb atenció, que després comença el debat:

TEXT 1:

Allò, però, que anomenem mal, què és sinó una privació del bé? Perquè així com en els cossos dels animals el sofrir malalties i ferides no és sinó estar privats de salut (i per això quan s’aplica un tractament, no es fa pas perquè aquests mals que hi havia, és a dir, les malalties i ferides, es retirin d’aquest lloc i es trobin en una altra banda, sinó certament perquè desapareguin. I és que una ferida o bé una malaltia no són cap substància, sinó una imperfecció d’una substància corporal, puix que és el cos el que és la substància, i és vertaderament un bé al qual sobrevenen aquests mals, és a dir, les privacions d’aquest bé que s’anomena salut); així també les imperfeccions de les ànimes, de qualsevol mena que siguin, són privacions de béns naturals, i quan es guareixen, no es traslladen pas a una altra banda, sinó que les imperfeccions que hi havia allà ja no existiran enlloc quan no existeixin en aquella salut.

SANT AGUSTÍ D’HIPONA: Enquiridió, c. 11, n. 3.

TEXT 2:

Admetré que el poder de Déu és infinit; tot el que ell vol s’executa, però ni l’ésser humà ni cap altre animal no és feliç, per tant, ell no en vol la seva felicitat. La seva saviesa és infinita, no s’equivoca mai quan tria els mitjans per a un fi, però el curs de la natura no tendeix a la felicitat humana o animal, per tant, no ha estat establert per aquest propòsit. En tot l’àmbit del coneixement humà no hi ha inferències més certes i infal·libles que aquestes que estic explicant. En quin sentit aleshores s’assemblen la seva benvolença i misericòrdia a la benvolença i misericòrdia dels humans?

Les velles qüestions d’Epicur continuen sense trobar una resposta. Vol ell prevenir el mal però no pot? Llavors és impotent. Pot però no vol? Llavors és malèvol. Pot i vol? Aleshores, d’on surt el mal?

DAVID HUME: Diàlegs sobre la religió natural, Part X (El problema del mal)

Les qüestions són les següents:

1. Com definiríeu el mal? Creieu que és una privació, com afirma Sant Agustí?
2. Esteu d’acord amb el que diu Hume que Déu no pot ser omnipotent en el sentit que permet el mal?
3. Entra en contradicció la presència del mal amb l’existència de Déu? Per què? Què defensa el cristianisme?
4. Quines diferències hi ha entre mal físic i mal moral? Déu és responsable d’ambdós?
5. Quin creieu vosaltres que és l’origen del mal?
6. Seria possible, i desitjable, un món sense mal?
7. Els terratrèmols i les catàstrofes naturals, els considereu part del mal o són simples fenòmens?

Espero les vostres intervencions, recordeu que sempre les heu d’argumentar convenientment i que no han de ser excessivament llargues. Endavant, molts ànims i bona feina!

Avui us presento el text íntegre del Fedó de Plató, a càrrec de l’Editorial McGraw Hill. Un dels diàlegs més importants del filòsof, amb un relat dels darrers moments de la vida de Sòcrates. Com sabeu, aquest text és el que pot sortir de Plató a les PAU, per tant, és obligatori llegir-lo i treballar-lo.

Plató: Fedó (PDF)

Comencem l’activitat blogaire en aquest espai. Es tracta de fer un exercici sofístic presentant amb arguments pretesament forts una tesi més aviat feble, és a dir, una afirmació amb la qual no combregaríeu mai. Teniu un màxim de 10 línies per desenvolupar el vostre argument i heu de posar-hi un títol prou genèric. Valoraré la coherència en el desplegament del discurs i la tesi triada. Podeu discutir sobre els exemples trobats. Fins i tot seria interessant penjar un vídeo amb les vostres intervencions: a veure si algú s’atreveix (indiqueu llavors l’adreça URL del vídeo).

Arxiu: Raonaments dobles, Gòrgias, segons Sext Empíric.

Fonts: Filoxarxa, Internet Encyclopedia of Philosophy.

Data límit: 12 d’octubre a les 24 h.

Endavant i bona feina!

Sóc finalista als Premis Blocs Catalunya!!!

Aquesta presentació us pot anar molt bé per estudiar Hume i l’empirisme. Gràcies, Anna!

Ahir dia 24 de març es va cloure el termini per penjar les imatges de la mostra de Fotofilosofia 2008. Del que es tracta ara és de votar les millors fotografies en un comentari a aquest mateix post. Indiqueu les cinc que vosaltres escolliu, amb el títol de la foto i el pseudònim, ordenades de l’1 al 5. El diumenge tancarem les votacions i proclamarem els guanyadors i les guanyadores. Està rigorosament prohibit votar-se un mateix.

• Mostra de Fotofilosofia 2008
• Instruccions de la mostra

Com ja sabeu, la filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat. Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament. Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel•lectual). Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en la immanència, en el plaer entès com absència de dolor, amb una exaltació de la vida present. Els estoics apel•laven a la impertorbabilitat i Sant Agustí lloava Déu com el Bé absolut. En l’àmbit del pensament modern, Kant bandejava tota ètica de la felicitat i se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Nietzsche, el crític més radical de la cultura, denunciava els reremons (realitats projectades per l’ésser humà i considerades des de Plató més reals que el món material) i apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora. A partir d’aquí, vull encetar una discussió per veure què enteneu per felicitat, quina és la vostra concepció, que pot estar lligada o no a les teories clàssiques i que ha de mostrar-nos una mica de llum en la foscor de les nostres obsessions quotidianes. Creieu que l’humà d’avui és més feliç que el que es dedicava a caçar i recol•lectar? Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o que qualsevol temps futur serà pitjor? Espero les vostres opinions.

Data límit de l’activitat: 11 de març a les 0 hores.

Avui us presento un PowerPoint molt interessant de la professora Anna Sarsanedas, que aprofito per compartir amb vosaltres. Us pot ser molt útil per repassar Descartes.

Un dels elements que criden l’atenció en el sistema cartesià, com un edifici que ha de ser construït a partir d’un paisatge de ruïnes, és la moral provisional, que el filòsof es dóna a si mateix mentre està treballant amb nous materials. És una moral conformista, gens agosarada, que pren les seves bases de l’estoïcisme. El primer precepte afirma que ha de seguir les lleis i els costums del seu país, així com la religió en què ha estat educat, amb el compromís de defensar les opinions més moderades per part dels més assenyats. En el segon, assenyala que ha de comportar-se de forma decidida i amb total fermesa, caminant en línia recta vers la resolució dels problemes i sense perdre el temps en circumloquis. La tercera recull l’herència estoica, ja que recomana vèncer-se ell mateix abans que la fortuna i no maldar per modificar el curs dels esdeveniments, ja que hi ha coses que no estan en el nostre poder. Podem ser perseverants i lluitar per assolir la utopia, però hem de ser conscients del fet que la utopia no és assolible per si mateixa, ja que el que ha de succeir ho farà necessàriament. Per acabar, Descartes recomana aplicar amb encert la raó i avançar en el coneixement de la veritat per mitjà del mètode. Una sèrie de regles que lliguen amb la dèria metòdica de l’autor però que no aprofundeixen ni de bon tros en la complexitat de la reflexió ètica. No trobarem cap moral definitiva. Era necessària?

La filosofia, com sabeu, també és un gènere literari i sovint fa ús de recursos retòrics per explicar les seves tesis i oferir nova llum als conceptes. Dues de les actituds més conegudes en teoria del coneixement són la racionalista i l’empirista que, tot i que corresponen a corrents filosòfics històricament situats, són presents en totes les èpoques per privilegiar en un cas la raó i en l’altre el coneixement a través de l’experiència. Francis Bacon, un dels autors que es pot considerar inspirador de la Modernitat, utilitza els artròpodes per exposar aquestes actituds i conceptualitza una tercera com a síntesi. Vegem-ne el text (l’original llatí i la traducció catalana):

Qui tractaverunt scientias aut empirici aut dogmatici fuerunt. Empirici, formicae more, congerunt tantum, et utuntur : rationales, aranearum more, telas ex se conficiunt : apis vero ratio media est, quae materiam ex floribus horti et agri elicit ; sed tamen eam propria facultate vertit et digerit. Neque absimile philosophiae verum opificium est ; quod nec mentis viribus tantum aut praecipue nititur, neque ex historia naturali et mechanicis experimentis praebitam materiam, in memoria integram, sed in intellectu mutatam et subactam, reponit. Itaque ex harum facultatum (experimentalis scilicet et rationalis) arctiore et sanctiore foedere (quod adhuc factum non est) bene sperandum est.

Les ciències han estat tractades o bé pels empírics o bé pels dogmàtics. Els empírics, semblants a les formigues, només saben recollir i consumir; els racionalistes, semblants a les aranyes, formen teles que treuen de si mateixos. El procediment de l’abella ocupa el terme mitjà entre ambdós. L’abella recull els seus materials en les flors dels jardins i els camps, però els transforma i els distribueix amb la seva pròpia capacitat. Aquesta és la imatge de la tasca vertadera de la filosofia, que no es refia tan sols de les forces de la intel·ligència humana i ni tan sols la converteix en el principal suport. No està satisfeta amb desar en la memòria,  sense canvi, els materials recollits en la història natural i en les arts mecàniques, sinó que els porta vers la intel·ligència modificats i transformats. Per tot això cal esperar una aliança íntima i sagrada d’ambdues facultats, experimental i racional, aliança que encara no ha estat realitzada.

FRANCIS BACON: Novum Organum, af. XCV.

Com ho veieu? Us identifiqueu més aviat amb les formigues o amb les aranyes? O voleu ser com les abelles? Espero les vostres respostes, com sempre, ben argumentades.