Blog de Filosofia 2.0

By rob

Aquesta presentació us pot anar molt bé per estudiar Hume i l’empirisme. Gràcies, Anna!

Ahir dia 24 de març es va cloure el termini per penjar les imatges de la mostra de Fotofilosofia 2008. Del que es tracta ara és de votar les millors fotografies en un comentari a aquest mateix post. Indiqueu les cinc que vosaltres escolliu, amb el títol de la foto i el pseudònim, ordenades de l’1 al 5. El diumenge tancarem les votacions i proclamarem els guanyadors i les guanyadores. Està rigorosament prohibit votar-se un mateix.

• Mostra de Fotofilosofia 2008
• Instruccions de la mostra

Com ja sabeu, la filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat. Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament. Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel•lectual). Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en la immanència, en el plaer entès com absència de dolor, amb una exaltació de la vida present. Els estoics apel•laven a la impertorbabilitat i Sant Agustí lloava Déu com el Bé absolut. En l’àmbit del pensament modern, Kant bandejava tota ètica de la felicitat i se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Nietzsche, el crític més radical de la cultura, denunciava els reremons (realitats projectades per l’ésser humà i considerades des de Plató més reals que el món material) i apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora. A partir d’aquí, vull encetar una discussió per veure què enteneu per felicitat, quina és la vostra concepció, que pot estar lligada o no a les teories clàssiques i que ha de mostrar-nos una mica de llum en la foscor de les nostres obsessions quotidianes. Creieu que l’humà d’avui és més feliç que el que es dedicava a caçar i recol•lectar? Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o que qualsevol temps futur serà pitjor? Espero les vostres opinions.

Data límit de l’activitat: 11 de març a les 0 hores.

By rob

Avui us presento un PowerPoint molt interessant de la professora Anna Sarsanedas, que aprofito per compartir amb vosaltres. Us pot ser molt útil per repassar Descartes.

Un dels elements que criden l’atenció en el sistema cartesià, com un edifici que ha de ser construït a partir d’un paisatge de ruïnes, és la moral provisional, que el filòsof es dóna a si mateix mentre està treballant amb nous materials. És una moral conformista, gens agosarada, que pren les seves bases de l’estoïcisme. El primer precepte afirma que ha de seguir les lleis i els costums del seu país, així com la religió en què ha estat educat, amb el compromís de defensar les opinions més moderades per part dels més assenyats. En el segon, assenyala que ha de comportar-se de forma decidida i amb total fermesa, caminant en línia recta vers la resolució dels problemes i sense perdre el temps en circumloquis. La tercera recull l’herència estoica, ja que recomana vèncer-se ell mateix abans que la fortuna i no maldar per modificar el curs dels esdeveniments, ja que hi ha coses que no estan en el nostre poder. Podem ser perseverants i lluitar per assolir la utopia, però hem de ser conscients del fet que la utopia no és assolible per si mateixa, ja que el que ha de succeir ho farà necessàriament. Per acabar, Descartes recomana aplicar amb encert la raó i avançar en el coneixement de la veritat per mitjà del mètode. Una sèrie de regles que lliguen amb la dèria metòdica de l’autor però que no aprofundeixen ni de bon tros en la complexitat de la reflexió ètica. No trobarem cap moral definitiva. Era necessària?

La filosofia, com sabeu, també és un gènere literari i sovint fa ús de recursos retòrics per explicar les seves tesis i oferir nova llum als conceptes. Dues de les actituds més conegudes en teoria del coneixement són la racionalista i l’empirista que, tot i que corresponen a corrents filosòfics històricament situats, són presents en totes les èpoques per privilegiar en un cas la raó i en l’altre el coneixement a través de l’experiència. Francis Bacon, un dels autors que es pot considerar inspirador de la Modernitat, utilitza els artròpodes per exposar aquestes actituds i conceptualitza una tercera com a síntesi. Vegem-ne el text (l’original llatí i la traducció catalana):

Qui tractaverunt scientias aut empirici aut dogmatici fuerunt. Empirici, formicae more, congerunt tantum, et utuntur : rationales, aranearum more, telas ex se conficiunt : apis vero ratio media est, quae materiam ex floribus horti et agri elicit ; sed tamen eam propria facultate vertit et digerit. Neque absimile philosophiae verum opificium est ; quod nec mentis viribus tantum aut praecipue nititur, neque ex historia naturali et mechanicis experimentis praebitam materiam, in memoria integram, sed in intellectu mutatam et subactam, reponit. Itaque ex harum facultatum (experimentalis scilicet et rationalis) arctiore et sanctiore foedere (quod adhuc factum non est) bene sperandum est.

Les ciències han estat tractades o bé pels empírics o bé pels dogmàtics. Els empírics, semblants a les formigues, només saben recollir i consumir; els racionalistes, semblants a les aranyes, formen teles que treuen de si mateixos. El procediment de l’abella ocupa el terme mitjà entre ambdós. L’abella recull els seus materials en les flors dels jardins i els camps, però els transforma i els distribueix amb la seva pròpia capacitat. Aquesta és la imatge de la tasca vertadera de la filosofia, que no es refia tan sols de les forces de la intel·ligència humana i ni tan sols la converteix en el principal suport. No està satisfeta amb desar en la memòria,  sense canvi, els materials recollits en la història natural i en les arts mecàniques, sinó que els porta vers la intel·ligència modificats i transformats. Per tot això cal esperar una aliança íntima i sagrada d’ambdues facultats, experimental i racional, aliança que encara no ha estat realitzada.

FRANCIS BACON: Novum Organum, af. XCV.

Com ho veieu? Us identifiqueu més aviat amb les formigues o amb les aranyes? O voleu ser com les abelles? Espero les vostres respostes, com sempre, ben argumentades.

By rob

Com encara estem de vacances, durant aquests dies compartiré amb vosaltres alguns recursos 2.0 sobre la nostra matèria. Avui concretament farem una síntesi del pensament grec que ens haurà de servir per recordar alguns dels conceptes estudiats.