Blog de Filosofia 2.0

Llegeix els textos següents:

Per això diem que el plaer és el principi i el fi de la vida feliç, perquè l’hem reconegut com a bé primer i connatural, a partir del qual iniciem tota elecció o rebuig, i ens hi referim jutjant els béns segons la norma del plaer i del dolor. I ja que aquest és el bé primer i connatural, per aquest motiu no escollim tots els plaers, sinó que de vegades renunciem a molts, quan se’n segueix una incomoditat més gran. I molts dolors els considerem preferibles als plaers, si ens donen un plaer encara més gran quan més temps hàgim suportat el dolor. Tot plaer per la seva pròpia naturalesa és un bé, però no tots s’han d’escollir. De la mateixa manera, tot dolor és un mal, però no pas tots s’han d’evitar sempre. Cal jutjar totes aquestes coses amb una justa mesura en vista dels guanys i dels perjudicis, ja que de vegades ens servim del bé com d’un mal i, a l’inrevés, del mal com d’un bé.

EPICUR: Carta a Meneceu

Informació sobre Epicur

Quina és la durada de la vida de l’home? Un punt en l’espai. La seva substància? Variable. Les sensacions? Confuses. Què és el seu cos? Podridura. La seva ànima? Un remolí. El seu destí? Enigma. La seva reputació? Dubtosa. En una paraula, tot el que prové del cos és com l’aigua d’un torrent, i el que prové de la seva ànima és com un somni, fum. La seva vida és un combat perpetu, un repòs en terra estrangera, i la seva fama després de la mort un oblit absolut. Què és l’únic que pot facilitar-li el seu viatge en aquest mon? La Filosofia. Aquesta resideix doncs en vetllar pel geni que resideix en el seu interior, de la sort que no rebi ferides, que no es deixi arrossegar pels plaers ni pels dolors, que no faci res a la babalà, que no menteixi ni sigui hipòcrita, que no compti amb els que els altres faran o no, que accepti tot allò que li succeeixi o li correspongui, i en definitiva, que esperi la mort amb paciència, com una dissolució dels elements que constitueixen l’organisme de tot ésser animat.

MARC AURELI: Meditacions, II, 17

Informació sobre els estoics

És indiscutible que qui gaudeix amb poca cosa té més oportunitats de trobar satisfacció plena; i un ésser amb dots superiors sempre és conscient que la felicitat que es pot trobar en el món, així com està constituït, és imperfecta. Però pot aprendre a suportar les seves imperfeccions, sempre que siguin suportables, i no per això tindrà enveja d’aquell que certament és inconscient de les seves imperfeccions, però només perquè no arriba a adonar-se del bé que per contrast qualifiquen aquelles imperfeccions. És millor ser una persona insatisfeta que no un porc satisfet; millor ser un Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.

JOHN STUART MILL: L’utilitarisme, cap. 2, § 12

Informació sobre l’utilitarisme i John Stuart Mill

Quins ideals de felicitat defensa cadascun dels autors? Troba semblances i diferències entre les tres concepcions. Quina creus que és la més coherent? Justifica la resposta.

Màxim 15 línies. Termini: 27 de maig a les 24 hores

Un dels temes més apassionants de la filosofia és el de la llibertat, entesa com la capacitat de realitzar una acció sense constriccions (llibertat externa) o la capacitat de deliberar i decidir interiorment (llibertat interna). Els filòsofs s’han mogut entre dues posicions: la determinista, que assenyala que l’ésser humà no és lliure, sinó que està determinat per una sèrie de factors, i la indeterminista, que destaca el lliure albir com a tret diferencial de l’ésser humà, per consegüent, pensa que som lliures i que podem decidir. L’humà és la causa dels seus actes.

Llegeix els dos textos següents i respon les qüestions:

“I, en el fons, és això el que la gent desitja pensar: si heu nascut covards, us quedareu ben tranquils, no hi podeu fer res, sereu covards tota la vida, per més que hi feu; si heu nascut herois, també podeu estar ben tranquils, sereu herois tota la vida, beureu com un heroi, menjareu com un heroi. L’existencialista el que diu és que el covard es fa covard, que l’heroi es fa heroi; sempre hi ha una possibilitat per al covard de deixar de ser covard i per a l’heroi de no ser ja heroi. Compta precisament el compromís total, i no és pas un cas particular, una acció particular, allò que us compromet totalment”. JEAN-PAUL SARTRE: L’existencialisme és un humanisme.

“Anomenarem lliure aquella cosa que existeix únicament per la necessitat de la seva naturalesa i es determina ella mateixa a actuar. En canvi, necessària, o més aviat coaccionada, és aquella que és determinada per una altra a existir i a obrar segons una raó certa i determinada”. BARUCH SPINOZA: Ètica

1. Quin text defensa la llibertat i quin el determinisme. Per què?
2. Diferències entre llibertat i necessitat.
3. Es pot justificar la creença en el destí?
4. En quins actes de la vida et sents més lliure?
5. El covard, neix o es fa?
6. Estàs d’acord amb la frase “L’home està condemnat a ser lliure?

Espero les vostres intervencions. Teniu fins el dia 22 d’abril a les 24 hores.

Com ja sabeu, la filosofia té un interès teòric per conèixer la realitat i esbrinar quina és la seva essència o, més modernament, quin és el seu sentit. Això no obstant, no pot defugir un interès pràctic per construir la personalitat moral, per viure i mirar d’assolir la felicitat. Aquest concepte (eudaimonía per als grecs) s’ha interpretat de moltes maneres al llarg de la història del pensament. Aristòtil identificava la felicitat amb el bé suprem i la feia coincidir amb l’activitat més pròpiament humana (l’activitat intel•lectual). Epicur, per la seva banda, parlava de la felicitat en la immanència, en el plaer entès com absència de dolor, amb una exaltació de la vida present. Els estoics apel•laven a la impertorbabilitat i Sant Agustí lloava Déu com el Bé absolut. En l’àmbit del pensament modern, Kant bandejava tota ètica de la felicitat i se centrava en el deure, en actuar per respecte a la llei moral i no per una finalitat concreta. John Stuart Mill aplicava el principi utilitarista de la màxima felicitat per al major nombre de persones. Nietzsche, el crític més radical de la cultura, denunciava els reremons (realitats projectades per l’ésser humà i considerades des de Plató més reals que el món material) i apostava per un sí a la vida sense prejudicis, basat en l’instint originari i no en la raó paralitzadora. A partir d’aquí, vull encetar una discussió per veure què enteneu per felicitat, quina és la vostra concepció, que pot estar lligada o no a les teories clàssiques i que ha de mostrar-nos una mica de llum en la foscor de les nostres obsessions quotidianes. Creieu que l’humà d’avui és més feliç que el que es dedicava a caçar i recol•lectar? Penseu que podem ser encara més feliços en el futur o que qualsevol temps futur serà pitjor? Espero les vostres opinions.

Data límit de l’activitat: 11 de març a les 0 hores.

La filosofia, com sabeu, també és un gènere literari i sovint fa ús de recursos retòrics per explicar les seves tesis i oferir nova llum als conceptes. Dues de les actituds més conegudes en teoria del coneixement són la racionalista i l’empirista que, tot i que corresponen a corrents filosòfics històricament situats, són presents en totes les èpoques per privilegiar en un cas la raó i en l’altre el coneixement a través de l’experiència. Francis Bacon, un dels autors que es pot considerar inspirador de la Modernitat, utilitza els artròpodes per exposar aquestes actituds i conceptualitza una tercera com a síntesi. Vegem-ne el text (l’original llatí i la traducció catalana):

Qui tractaverunt scientias aut empirici aut dogmatici fuerunt. Empirici, formicae more, congerunt tantum, et utuntur : rationales, aranearum more, telas ex se conficiunt : apis vero ratio media est, quae materiam ex floribus horti et agri elicit ; sed tamen eam propria facultate vertit et digerit. Neque absimile philosophiae verum opificium est ; quod nec mentis viribus tantum aut praecipue nititur, neque ex historia naturali et mechanicis experimentis praebitam materiam, in memoria integram, sed in intellectu mutatam et subactam, reponit. Itaque ex harum facultatum (experimentalis scilicet et rationalis) arctiore et sanctiore foedere (quod adhuc factum non est) bene sperandum est.

Les ciències han estat tractades o bé pels empírics o bé pels dogmàtics. Els empírics, semblants a les formigues, només saben recollir i consumir; els racionalistes, semblants a les aranyes, formen teles que treuen de si mateixos. El procediment de l’abella ocupa el terme mitjà entre ambdós. L’abella recull els seus materials en les flors dels jardins i els camps, però els transforma i els distribueix amb la seva pròpia capacitat. Aquesta és la imatge de la tasca vertadera de la filosofia, que no es refia tan sols de les forces de la intel·ligència humana i ni tan sols la converteix en el principal suport. No està satisfeta amb desar en la memòria,  sense canvi, els materials recollits en la història natural i en les arts mecàniques, sinó que els porta vers la intel·ligència modificats i transformats. Per tot això cal esperar una aliança íntima i sagrada d’ambdues facultats, experimental i racional, aliança que encara no ha estat realitzada.

FRANCIS BACON: Novum Organum, af. XCV.

Com ho veieu? Us identifiqueu més aviat amb les formigues o amb les aranyes? O voleu ser com les abelles? Espero les vostres respostes, com sempre, ben argumentades.