El llapis del nen a punt de dibuixar figures impossibles. La teva pell i les teves carícies. El somriure del pare malalt, que amb esforç pronuncia el meu nom. Les lletres que es confonen en l’esdevenir d’un enunciat. Els llibres vells, pous de saviesa congelats en el temps. La papallona que vola fent pessigolles de color. El joc pixelat dels vuitanta que no ocupa ni un megabyte. Les urpes del gat, deleroses de conquerir un espai lliure. El llum que em deixa veure el que escric. L’austeritat de la dona que ha d’organitzar la seva vida. El somriure del pare malalt, que camina i seu tot seguit, incapaç d’entendre les maltempsades. La rima d’un poema adreçat a la natura, incapaç de copsar el caos circumdant. La teva nuesa. La llunyania del bosquet que il·luminava els meus jocs d’infant. La bicicleta, que sap imprimir moviment sense pudor de benzina. Les vinyes santfostenques i la verema. Les teves sines alliberades de la cotilla dels moralistes. El somriure del pare malalt, fragment de joia enmig de la tempesta.